Els orígens de la Seu

Segons la tradició que confirmen les fonts municipals, la Seu fou fundada per Hèrcules l'Egipcià el 1699 abans de Crist, mentre passava unes vacances als Pirineus.

 

Els origens de la Seu els hauríem d'anar a buscar en un poblat del Bronze Final que s'hauria instal.lat dalt del turó de Castellciutat, a l'aiguabarreig del Valira, en un punt vital del camí que ressegueix la vall del Segre i travessa els Pirineus pel coll de la Perxa.

Probablement hi hauria un sistema de villæ a la plana -on avui hi ha la Seu- i alguna mena d'instal.lació militar al turó de Ciutat. Amb el temps, aquest model dual s'aniria consolidant, fins a l'establiment del bisbat d'Urgell, que actuaria com a cohesionador del territori, en un moment en què les ciutats romanes d'Aeso (Isona) i de Julia Lybica (Llívia) entren en decadència.

Les excavacions fetes a la Seu van dibuixant mica a mica aquest moment de transició entre el món antic i l'edat mitja. S'ha descobert una necròpoli paleocristiana a on avui hi ha el claustre de la catedral, i uns potents murs que podrien formar part del primitiu recinte urbà. També tenim una ara d'altar de tradició paleocristiana que potser presidiria la primera catedral.

 

L'època medieval

Sant Just és el primer bisbe d'Urgell documentat: l'any 527 va arribar tard al segon concili de Toledo. A partir d'aquell moment tenim la relació ininterrompuda d'ocupants de la seu episcopal. No sabem amb precisió què va succeir durant la dominació àrab. Molt probablement, però, hi hauria alguna mena de control militar sobre la població, sense la consolidació de cap establiment musulmà. El 793 es documenta la destrucció de la ciutat, després d'una expedició d'Abd-al-Malik cap a la Cerdanya.

Segons alguna obscura font documental, la ciutat d'Urgell fou destruïda per l'exèrcit d'Abd-al-Malik l'any 793. Molt poc temps després, entre el 800 i el 805, tota la regió es va posar sota protecció de Carlemany. Foren els temps difícils de l'heretgia adopcionista, propugnada pel bisbe Fèlix, i combatuda amb energia pels teòlegs de la cort carolíngia.

Coincidint amb la intervenció de Leiderad de Lió i Benet d'Aniana, comissionats per Carlemany per tal de reorganitzar el bisbat després de la crisi feliciana, es va consagrar la segona catedral, probablement sota el pontificat del bisbe Sunifred. L'Acta de Consagració de Santa Maria d'Urgell, datada el 819 (o el 839), es considera, però, que és falsa. L'antiga civitas Urgelli que apareixia en els relats dels cronistes carolinges, es transforma en el vicus Urgelli, que revela la reducció del perímetre urbà o bé el seu desplaçament respecte el nucli central de la ciutat antiga.

La Seu, a voltants de l'any 1000, era un petit recinte, on s'alternaven camps de conreu i vienyes amb les cases i les esglésies del conjunt catedralici: Sant Pere i Sant Andreu,

Amb l'arribada al bisbat de Sant Ermengol, la ciutat va començar un procés espectacular de creixement. El 1010 Ermengol va restaurar la canònica de la Catedral. Ermengol I, comte d'Urgell, resident al seu palau de Castellciutat, va encapçalar una expedició contra Còrdova i va encetar la tradició del cobrament de les pàries, fet que suposarà una injecció espectacular de numerari. Fruit d'aquesta revifalla econòmica, Sant Ermengol va dirigir un pla ambiciós de renovació d'infrastructures, amb l'obertura del camí de Tres Ponts i la construcció d'un sistema de ponts sobre el riu Segre que facilitaria els intercanvis nord-sud. Ermengol també va iniciar la reconstrucció d'una nova catedral. La seva mort per accident, escaiguda mentre dirigia en les obres del pont de Bar, el 3 de novembre de 1035, li va privar de veure acabada la seva obra, que va consagrar el seu successor, Eribau, el 1040.

 

 

Sant Ermengol Sant Ermengol

El bisbe Ot, fill dels comtes del Pallars, va iniciar la reconstrucció de Santa Maria d'Urgelll, que al cap de poc temps amenaçava runa. La nova catedral fou construïda entre el 1115 i el 1190. Coneixem el nom de l'arquitecte que va rebre l'encàrrec de finalitzar les obres, Ramon Llambard. L'atac dels exèrcits del comte de Foix, enemics dels bisbes d'Urgell, van aturar definitivament les obres. Els vescomtes de Castellbò -després comtes de Foix- es van convertir en el poder feudal més hostil a la influència dels bisbes d'Urgell, un cop els comtes d'Urgell es van establir definitivament al sud del comtat.

Amb la consolidació del poder econòmic del bisbe i dels canonges, i del seu paper com a centre comercial i d'intercanvis, la ciutat d'Urgell va créixer espectacularment durant els segles XIII i XIV. Es van construir les muralles i la ciutat medieval va expandir-se cap als nous barris del nord i de ponent.

En aquest moment es va definir també el poder municipal, com a conseqüència del pacte entre el bisbe, senyor de la ciutat, i alguns prohoms. L'edifici actual de l'ajuntament data de finals del segle XV. És també el punt àlgid de la influència dels predicadors, instal.lats a la Seu a partir del segle XIII per a combatre l'heretgia albigesa. L'església de Sant Domènec, del segle XV, és el que ens resta del convent.

 

La Seu moderna

Durant el segle XVI la ciutat va viure moments difícils, per culpa de la pressió dels hugonots occitans que van inestabilitzar la frontera amb França. El bandolerisme, amb la lluita entre les faccions dels Nyerros i dels Cadells (oriünds d'Arsèguel, ben a prop de la Seu) també va alterar la plàcida vida dels urgellencs. Felip II, alarmat per la presència dels protestants a tocar de la ciutat, va autoritzar la construcció d'un seminari per reforçar la sotraguejada espiritualitat de la zona. El 1601, a més, es va aixecar el col.legi dels jesuïtes.

L'únic edifici que ens ha arribat d'aquesta època -a més de l'església de la Pietat, vora els claustres de la catedral- és el convent de Sant Agustí, construït a partir del 1585.

Un dels personatges més singulars d'aquest període fou Joan Brudieu, músic occità que va arribar a la Seu el 1538, i del qual es conserven una col.lecció de madrigals i una magnífica missa de rèquiem. Al segle següent destaca la poderosa personalitat de Pau Claris, canonge de la catedral i president de la Generalitat durant la guerra dels Segadors. Els canonges van aliar-se en contra del bisbe Pau Duran, un fervorós partidari de Felip. Els ciutadans de la Seu, però, van oposar-se al poder creixent dels canonges, i van haver-hi greus enfrontaments, complicats per una presència intermitent de les tropes franceses per la regió.

Pau Claris Pau Claris

A partir d'aquest moment, les invasions franceses van ser una constant. El 1691 van ocupar la ciutat després d'un curt setge. Aquest fet va provocar la refortificació de l'antic castell vescomtal de Castellciutat, que es va convertir en un equipament militar modern, amb noves fortificacions perifèriques, com la Torre de Solsona i la Ciutadella.

La Guerra de Successió va posar a prova les noves fortificacions. El cèlebre general Moragues fou governador del castell durant els primers anys de la guerra. A la seu hi van haver significats dirigents austriacistes, com Llorenç Tomàs i Costa i Francesc Carreu, que van haver-se d'exiliar a Viena després de la victòria de Felip V.

Amb el Decret de Nova Planta es va reformular l'estructura política municipal, encara que els càrrecs dirigients van continuar essent ocupats per l'antiga classe dirigent. Malgrat això, un atac dels exèrcits francesos, dirigits pel duc de Berwick, van fer que el 1719 la Seu recuperés, per poc temps, l'antic sistema polític del consolat.

A finals del segle XVIII la Seu va viure molt de prop el clima d'inseguretat provocat pels exèrcits francesos, en els inicis de la Guerra Gran. El 1793 les tropes del general Dagobert van ocupar i saquejar la ciutat, que havia estat abandonada pels seus habitants. La sobtada mort del general francès va obligar els ocupants a deixar la ciutat. Durant la Guerra del Francès, la Seu i les fortificacions militars que l'envoltaven van convertir-se en un dels punts forts de resistència, sense que fossin ocupades mai per les forces de Napoleó. La capitalitat del corregiment de Puigcerdà -que sí que havia caigut en mans dels francesos- fou traslladada a la Seu.

Els moviments absolutistes que s'oposaven a les constitucions liberals van organitzar l'anomenada Regència d'Urgell, proclamada a la Seu el 1822. La ciutat fou ocupada per un exèrcit guerriller dirigit pel Trapense, Romagosa, Ramonillo i Miralles, que van tornar a proclamar Ferran VII com a rei legítim i absolut. El general Espoz i Mina va posar fi al somni absolutista, i els membres de la Regència van haver d'escapar a França.

Trapense Trapense

El desmantellament del sistema feudal va culminar amb l'abolició de les senyories jurisdiccionals i la desamortització eclesiàstica. A partir del 1823 el bisbe d'Urgell va deixar de ser el baró de la ciutat. Malgrat això, les resistències al canvi de règim foren contínues. El 1827 hi va haver l'aixecament dels Malcontents, i la qüestió successòria suscitada després de la mort de Ferran VII va provocar la primera guerra carlina. La Seu vivia una situació contradictòria: tot i que no va caure en poder dels carlins, i una bona part de la població estava compromesa amb la causa liberal, la pràctica totalitat del clergat i molts pobles veïns feien costat descaradament als carlins.

 

Un dels bisbes amb més personalitat de l'episcopologi urgellenc, Josep Caixal, impulsor de la construcció del seminari va convertir-se en vicari general castrense de l'exèrcit dels carlins. Després del parèntesi de la revolució de la Gloriosa, el 1868, amb l'esclat de la tercera guerra carlina, un audaç cop de mà dels rebels tradicionalistes va fer que ocupessin les fortiifcacions i la plaça de la Seu, l'agost del 1874. El general liberal Arsenio Martínez Campos va posar un duríssim setge a les fortificacions, que es van rendir el 1875. El bisbe Caixal va morir a l'exili.

 

L'època contemporània

La Seu va entrar al segle XX amb l'arribada de la carretera, que no va aconseguir travessar el formidable congost de Tres Ponts fins a l'any 1906. A partir d'aquest moment, el vent de la modernitat no va deixar de bufar. Un filantrop amb visió de futur, Josep de Zulueta, va impulsar el canvi agrari que seria definitiu per a la Seu i per a la seva comarca: la introducció de la vaca de llet i la substitució de vinyes i camps de cerals pels prats de dall. La creació de la Cooperativa Lletera Cadí va impulsar i ordenar aquesta revolució.

Societat Cooperativa. Cadi Societat Cooperativa. Cadi

Pascual Sanz Barrera i Joaquim Puig i Cadafalch van començar a estudiar la catedral i a realitzar-ne les primeres restauracions. El 1923, l'ajuntament va encarregar a l'arquitecte Joan Bergós la redacció d'un pla d'ordenació urbana, que posaria els fonaments al creixement de la ciutat cap a ponent, amb l'establiment d'una malla ortogonal que, amb certes modificiacions, encara és vigent avui.

La vitalitat cultural dels temps de la república es manifesta amb l'existència de dos setmanaris de gran qualitat, "El Cadí" i "L'Alt Urgell", que, des de plantejaments ideològics diferents, generaven un corrent d'opinió divers i enriquidor.

L'ombra de la guerra civil, amb la seva gran fractura, va dominar, com a arreu del país, un llarg període de recessió econòmica i moral. Als anys seixanta, la Seu va començar a experimentar un cert creixement econòmic, al que l'impuls comercial andorrà no va ser aliè. És l'època de l'urbanització de l'eixample i de certes barriades perifèriques, i també de certes intervencions culturals, com el gruix de les restauracions de la catedral i tot el seu entorn urbà, i la posta en escena del Retaule de Sant Ermengol als claustres.

Amb el retorn de les institucions democràtiques s'ha encetat una nova etapa. El pla general d'ordenació urbana, del 1979, va reprendre la tradició Bergós per racionalitzar el creixement de la ciutat i preveure les expansions futures. Actualment està en fase d'aprovació un nou pla d'ordenació.

Els aiguats del novembre del 1982, a més del seu impacte dramàtic per la pèrdua de vides humanes i pel daltabaix econòmic, van propiciar la canalització del Segre, una aspiració centenària, i una de les fites de la Seu contemporània: la construcció del parc del Segre i la participació de la Seu als Jocs Olímpics de Barcelona 92, com a subseu de l'especialitat d'aigües braves.

Parc del Segre Parc del Segre

 

 

Los orígenes de la Seu d´Urgell

Según la tradición que confirman las fuentes municipales, la Catedral fue fundada por Hércules el Egipcio en 1699 antes de Cristo, mientras pasaba unas vacaciones en los Pirineos.

 

 

Los orígenes de la Sede los tendríamos que ir a buscar en un poblado del Bronce Final que se habría instalado en la colina de Castellciutat, en la confluencia del Valira, en un punto vital del camino que recorre el valle del Segre y atraviesa los Pirineos por La Collada de la Perxa.

Probablemente habría un sistema de villa en la página-donde hoy está la Catedral-y algún tipo de instalación. Instalación militar en la colina de Ciudad. Con el tiempo, este modelo dual se iría consolidando, hasta el establecimiento del obispado de Urgell, que actuaría como cohesionador del territorio, en un momento en que las ciudades romana de Aeso (Isona) y de Julia Lybica (Llívia) entran en decadencia.

Las excavaciones realizadas en la Sede van dibujando poco a poco este momento de transición entre el mundo antiguo y la edad media. Se ha descubierto una necrópolis paleocristiana en donde hoy está el claustro de la catedral, y unos potentes muros que podrían formar parte del primitivo recinto urbano. También tenemos una mesa de altar de tradición paleocristiana que quizás presidiría la primera catedral.

 

La época medieval

Sant Just es el primer obispo de Urgell documentado: en 527 llegó tarde al segundo concilio de Toledo. A partir de ese momento tenemos la relación ininterrumpida de ocupantes de la sede episcopal. No sabemos con precisión qué sucedió durante la dominación árabe. Muy probablemente, sin embargo, habría algún tipo de control militar sobre la población, sin la consolidación de ningún establecimiento musulmán. El 793 se documenta la destrucción de la ciudad, después de una expedición de Abd al-Malik hacia la Cerdanya.

Según alguna oscura fuente documental, la ciudad de Urgel fue destruida por el ejército de Abd al-Malik en el año 793. Muy poco tiempo después, entre el 800 y el 805, toda la región se puso bajo protección de Carlomagno. Fueron los tiempos difíciles de la herejía adopcionista, propugnada por el obispo Félix, y combatida con energía por los teólogos de la corte carolingia.

Coincidiendo con la intervención de Leiderad de Lyon y Benito de Aniane, comisionados por Carlomagno para reorganizar el obispado tras la crisis Feliciana, se consagró la segunda catedral, probablemente bajo el pontificado del obispo Sunifred. El Acta de Consagración de Santa María de Urgell, fechada el 819 (o el 839), se considera, sin embargo, que es falsa. La antigua civitas Urgelli que aparecía en los relatos de los cronistas carolingios, se transforma en el vicus Urgelli, que revela la reducción del perímetro urbano o su desplazamiento respecto al núcleo central de la ciudad antigua.

La Seu, a alrededor del año 1000, era un pequeño recinto, donde se alternaban campos de cultivo y viñas con las casas y las iglesias del conjunto catedralicio: San Pedro y San Andrés,

Con la llegada al obispado de Sant Ermengol, la ciudad comenzó un proceso espectacular de crecimiento. En 1010 Ermengol restauró la canónica de la Catedral. Ermengol I, conde de Urgel, residente en su palacio de Castellciutat, encabezó una expedición contra Córdoba y comenzó la tradición del cobro de las parias, lo que supondrá una inyección espectacular de numerario. Fruto de este resurgimiento económico, Sant Ermengol dirigió un plan ambicioso de renovación de infraestructuras, con la apertura del camino de Tres Puentes y la construcción de un sistema de puentes sobre el río Segre que facilitaría los intercambios norte-sur. Ermengol también inició la reconstrucción de una nueva catedral. Su muerte por accidente, acaecidas mientras dirigía en las obras del puente de Bar, el 3 de noviembre de 1035, le privó de ver acabada su obra, que consagró su sucesor, Eribau, el 1040.

 

 


El obispo Ot, hijo de los condes del Pallars, inició la reconstrucción de Santa María de Urgell, que al poco tiempo amenazaba ruina. La nueva catedral fue construida entre el 1115 y el 1190. Conocemos el nombre del arquitecto que recibió el encargo de finalizar las obras, Ramón Llambard. El ataque de los ejércitos del conde de Foix, enemigos de los obispos de Urgell, pararon definitivamente las obras. Los vizcondes de Castellbò-después condes de Foix-se convirtieron en el poder feudal más hostil a la influencia de los obispos de Urgell, una vez los condes de Urgell se establecieron definitivamente en el sur del condado.

Con la consolidación del poder económico del obispo y los canónigos, y de su papel como centro comercial y de intercambios, la ciudad de Urgel creció espectacularmente durante los siglos XIII y XIV. Se construyeron las murallas y la ciudad medieval expandirse hacia los nuevos barrios del norte y de poniente.

En este momento se definió también el poder municipal, como consecuencia del pacto entre el obispo, señor de la ciudad, y algunos prohombres. El edificio actual del ayuntamiento data de finales del siglo XV. Es también el punto álgido de la influencia de los predicadores, instalados en la Sede a partir del siglo XIII para combatir la herejía albigense. La iglesia de Santo Domingo, del siglo XV, es lo que nos queda del convento.

 

La Sede moderna

Durante el siglo XVI la ciudad vivió momentos difíciles, por culpa de la presión de los hugonotes occitanos que inestabilizaron la frontera con Francia. El bandolerismo, con la lucha entre las facciones de los nyerros y los Cachorros (oriundos de Arsèguel, muy cerca de la Seu) también alteró la apacible vida de los urgelenses. Felipe II, alarmado por la presencia de los protestantes al lado de la ciudad, autorizó la construcción de un seminario para reforzar la sacudida espiritualidad de la zona. En 1601, además, se levantó el colegio de los jesuitas.

El único edificio que nos ha llegado de esta época-además de la iglesia de la Piedad, cerca de los claustros de la catedral-es el convento de San Agustín, construido a partir de 1585.

Uno de los personajes más singulares de este periodo fue Joan Brudieu, músico occitano que llegó a la Sede en 1538, y del que se conservan una colección de madrigales y una magnífica misa de réquiem. En el siglo siguiente destaca la poderosa personalidad de Pau Claris, canónigo de la catedral y presidente de la Generalitat durante la guerra de los Segadors. Los canónigos se aliaron en contra del obispo Pablo Duran, un fervoroso partidario de Felipe. Los ciudadanos de la Sede, sin embargo, oponerse al poder creciente de los canónigos, y hubo graves enfrentamientos, complicados por una presencia intermitente de las tropas francesas por la región.

 


A partir de este momento, las invasiones francesas fueron una constante. En 1691 ocuparon la ciudad tras un corto asedio. Este hecho provocó la re fortificación del antiguo castillo vizcondal de Castellciutat, que se convirtió en un equipamiento militar moderno, con nuevas fortificaciones periféricas, como la Torre de Solsona y la Ciudadela.

La Guerra de Sucesión puso a prueba las nuevas fortificaciones. El célebre general Moragues fue gobernador del castillo durante los primeros años de la guerra. En la sede hubo significados dirigentes australistas, como Llorenç Tomás i Costa y Francisco Carreu, que tuvieron que exiliarse a Viena tras la victoria de Felipe V.

Con el Decreto de Nueva Planta se reformuló la estructura política municipal, aunque los cargos dirigentes continuaron siendo ocupados por la antigua clase dirigente. Sin embargo, un ataque de los ejércitos franceses, dirigidos por el duque de Berwick, hicieron que en 1719 la Sede recuperara, por poco tiempo, el antiguo sistema político del consulado.

A finales del siglo XVIII la Catedral vivió muy de cerca el clima de inseguridad provocado por los ejércitos franceses, en los inicios de la Guerra Grande. En 1793 las tropas del general Dagoberto ocuparon y saquearon la ciudad, que había sido abandonada por sus habitantes. La repentina muerte del general francés obligó a los ocupantes a dejar la ciudad. Durante la Guerra del Francés, la Catedral y las fortificaciones militares que lo rodeaban se convirtieron en uno de los puntos fuertes de resistencia, sin que fueran ocupadas nunca por las fuerzas de Napoleón. La capitalidad del corregimiento de Puigcerdà-que sí había caído en manos de los franceses-fue trasladada a la Catedral.

Los movimientos absolutistas que se oponían a las constituciones liberales organizaron la llamada Regencia de Urgel, proclamada en la Catedral en 1822. La ciudad fue ocupada por un ejército guerrillero dirigido por el trapense, Romagosa, Ramonillo y Miralles, que volvieron a proclamar Fernando VII como rey legítimo y absoluto. El general Espoz y Mina puso fin al sueño absolutista, y los miembros de la Regencia tuvieron que escapar a Francia.

 

El desmantelamiento del sistema feudal culminó con la abolición de los señoríos jurisdiccionales y la desamortización eclesiástica. A partir de 1823 el obispo de Urgell dejó de ser el barón de la ciudad. Sin embargo, las resistencias al cambio de régimen fueron continuas. En 1827 hubo el levantamiento de los Agraviados, y la cuestión sucesoria suscitada tras la muerte de Fernando VII provocó la primera guerra carlista. La Seu vivía una situación contradictoria: aunque no cayó en poder de los carlistas, y una buena parte de la población estaba comprometida con la causa liberal, la práctica totalidad del clero y muchos pueblos vecinos hacían lado descaradamente a los carlistas.

 

Uno de los obispos con más personalidad del episcopologio Urgell, Josep Caixal, impulsor de la construcción del seminario se convirtió en vicario general castrense del ejército de los carlistas. Tras el paréntesis de la revolución de la Gloriosa, en 1868, con el estallido de la tercera guerra carlista, un audaz golpe de mano de los rebeldes tradicionalistas hizo que ocuparan las fortificaciones y la plaza de la Catedral, en agosto de 1874. El general liberal Arsenio Martínez Campos puso un durísimo asedio a las fortificaciones, que se rindieron en 1875. El obispo Caixal murió en el exilio.

 

La época contemporánea

La Seu entró en el siglo XX con la llegada de la carretera, que no logró atravesar el formidable desfiladero de Tres Ponts hasta el año 1906. A partir de este momento, el viento de la modernidad no dejó de soplar. Un filántropo con visión de futuro, Josep de Zulueta, impulsó el cambio agrario que sería definitivo para la Sede y para su comarca: la introducción de la vaca de leche y la sustitución de viñedos y campos de cereales por los prados de siega . La creación de la Cooperativa Lechera Cadí impulsó y ordenó esta revolución.

 

Pascual Sanz Barrera y Joaquim Puig i Cadafalch comenzaron a estudiar la catedral y realizar las primeras restauraciones. En 1923, el ayuntamiento encargó al arquitecto Joan Bergós la redacción de un plan de ordenación urbana, que pondría los cimientos al crecimiento de la ciudad hacia poniente, con el establecimiento de una malla ortogonal que, con ciertas modificaciones, todavía está vigente hoy.

La vitalidad cultural de los tiempos de la república se manifiesta con la existencia de dos semanarios de gran calidad, "El Cadí" y "L'Alt Urgell", que, desde planteamientos ideológicos diferentes, generaban una corriente de opinión diverso y enriquecedor.

La sombra de la guerra civil, con su gran fractura, dominó, como en todo el país, un largo periodo de recesión económica y moral. En los años sesenta, la Sede comenzó a experimentar un cierto crecimiento económico, al que el impulso comercial andorrano no fue ajeno. Es la época de la urbanización del ensanche y de ciertas barriadas periféricas, así como de ciertas intervenciones culturales, como el grueso de las restauraciones de la catedral y todo su entorno urbano, y la puesta en escena del Retablo de San Ermengol los claustros.

Con el retorno de las instituciones democráticas se ha iniciado una nueva etapa. El plan general de ordenación urbana, de 1979, retomó la tradición Bergós para racionalizar el crecimiento de la ciudad y prever las expansiones futuras. Actualmente está en fase de aprobación un nuevo plan de ordenación.

Los aguaceros de noviembre de 1982, además de su impacto dramático por la pérdida de vidas humanas y por el descalabro económico, propiciaron la canalización del Segre, una aspiración centenaria, y uno de los hitos de la Sede contemporánea: la construcción del parque del Segre y la participación de la Sede en los Juegos Olímpicos de Barcelona 92, como subsede de la especialidad de aguas bravas.